Sobreviure juntes: comunitat o barbàrie
Jenn Díaz
El feminisme, com tot, té biaixos. Quan als anys setanta el feminisme va sortir dels espais tancats i va començar a escampar-se per l’esfera pública, la veu més forta sempre tenia el mateix aspecte. Les feministes que van ser escoltades per primer cop eren blanques, burgeses, amb un nivell de formació per sobre de la mitjana, pressumptament heterosexuals. Parlaven, com Betty Friedan, dels problemes que tenien elles com a dones blanques, burgeses, amb formació i heterosexuals. És a dir, de la desigualtat entre homes i dones, de no poder accedir a certs espais de poder, de quedar-se a casa fent les tasques, de no tenir independència econòmica. Al mateix temps, hi havia milers de dones que no es podien permetre el luxe de preocupar-se de tot això, que sentien que el feminisme no venia a solucionar res en les seves vides. Sense menystenir els problemes de les feministes burgeses, les dels marges van voler fer una esmena al feminisme majoritari de l’època.
Un dels grups que va prendre més força, en contraposició al feminisme burgès, van ser les dones negres. En la seva majoria, també pobres. bell hooks va ser una de les crítiques més reconegudes, fins al dia d’avui. Aquests dies, rellegint Del marge al centre, prenc nota d’un aspecte que em sembla essencial: la seva crítica a la concepció de la comunitat. bell hooks assenyalava com moltes dones blanques de classe mitjana i alta van abraçar el feminisme com un espai de germanor. Veien en el feminisme una comunitat. Les dones negres, proletàries i del sud global, però, ja habitaven tradicions col·lectives de suport mutu i resistència. Les dels marges ja feia estona que havien entès el poder i la importància de la comunitat. Mentre les Friedans se sentien aïllades a casa en la mística de la feminitat, les marginades ja tenien una comunitat que les sostenia. Plena d’entrebancs, misèria i violència… però comunitat. Per això el feminisme negre és inspirador, i per això el feminisme del segle XXI beu de les teories interseccionals d’aleshores.
El feminisme, en la seva arrel més radical, no és només una lluita per la igualtat de drets entre homes i dones, sinó un desafiament frontal a l’individualisme burgés i urbà que ens ha aïllat i ens ha fet vulnerables davant del capitalisme i el patriarcat. Moltes hem trobat en el feminisme una resposta, també, a com volem vincular-nos: amb les nostres veïnes, les nostres amigues, la gent amb qui ens creuem pel barri, amb qui comprem al mercat o compartim autobús. El feminisme és també una proposta per sobreviure juntes. És normal que les burgeses estiguessin contentes, aleshores, de trobar una tribu al voltant del feminisme. I és normal que les que ja tenien la seva pròpia vulguessin el feminisme per radicalitzar la intervenció política de les seves vides. Per al 8M i el feminisme del 2025, però, ho necessitem tot.
Durant dècades, en les prioritats del feminisme hegemònic hi havia l’emancipació des d’un punt de vista d’independència econòmica i personal, reduint la llibertat a tenir una feina ben remunerada, un habitatge propi i una vida autònoma. Totes aquestes fites, que van ser importants en el moment en què les dones no tenien dret a tenir drets, eren reivindicacions més que legítimes. Ara, però, i la pandèmia en va ser una petita mostra del que pot venir en el futur —crisi climàtica, macabres a les institucions, populisme com a resposta a tot—, no ens podem quedar en aquesta pantalla. La llibertat no és una fita individual: no et salvaràs tu sola sense la teva veïna.
Aquestes línies, amb l’excusa que ens brinda el 8M cada any, és una crida. A que t’associis. A que participis de les iniciatives del teu barri. A que no et miris les concentracions contra l’especulació de l’habitatge des de casa teva. A sortir per drets que per a tu, potser, són ja una realitat. És una crida a que defensis la comunitat com a resposta revolucionària. No amb la nostàlgia dels que volen que les dones tornem a la llar, sinó d’aquelles que van teixir des de la llar una supervivència comunitària. És una crida a que t’alcis i ho facis com en els jocs infantils: per tu i les teves companyes.
